20 oct. Maria José Orobitg i Dellà: “Per a mi seria un plaer compartir xerrada amb els monjos de l’Abadia de Montserrat”

La Maria José és nascuda a Barcelona, però ja fa 20 anys que viu a Abrera. Bibliotecària de professió, arqueòloga de formació i també escriptora, ha publicat tres poemaris infantils, relats, poemes i articles. La seva família ja tenia una gran sensibilitat per la cultura, el seu pare era un apassionat de la música i la fotografia, i la mare la portava els diumenges als museus, sobretot al Museu Arqueològic, el seu preferit. Considera que “el món és un regal, i les manifestacions artístiques, un altre”. Li agrada escriure, llegir, escoltar música, el cinema, el teatre, anar a veure exposicions, i també viatjar, passejar, les tertúlies amb amics… Els animals són també una de les seves grans passions, és activista i pertany, des de fa anys, a diverses associacions animalistes. Des de les passades eleccions és també regidora d’Ensenyament, Acció Cultural i Patrimoni a l’Ajuntament d’Abrera.

Explica’ns el primer record que tens d’Abrera.
Quan vaig arribar, de seguida vaig dedicar-me a cuidar una colònia de gats del carrer. Recordo un dia, quan un d’ells, a l’hora de portar-los el pinso, va venir a mi, es va refregar a les meves cames i va marxar. Trufo li deia. Ja no el vaig veure més. I vaig sentir aquell moment com un comiat.

Quin és el teu racó preferit del poble?
El riu. Hi vaig sempre que puc a fer “dolce far niente”.

Si no visquessis a Abrera, on viuries?
A Alcossebre. Un petit poblet a Castelló, vora el mar, que és del terme municipal d’Alcalà de Xivert, on va néixer la meva mare. És la meva infantesa, el meu paradís.

On et trobaríem un diumenge?
Ara per ara, descansant. A casa o al riu.

Llegeixes al vàter?
No.

Quina cançó cantes a la dutxa?
Doncs precisament a la dutxa, no acostumo a cantar. Sí que ho faig força sovint quan estic a casa o al cotxe. Canto diferents tipus de música, segons l’estat d’ànim.

La pel·lícula que has vist més vegades és…
Dersu Uzala (El caçador), dirigida per Akira Kurosawa. Una pel·lícula que sempre em commou: per la humanitat que traspua, pels paisatges…

Amb quin personatge del Montserratí aniries a sopar?
Per a  mi seria un plaer compartir xerrada amb els monjos de l’Abadia de Montserrat. Són homes savis. Conec el pare Massot i escoltar-lo és un honor i un plaer. Mai me’n cansaria. És un pou de coneixement, d’amabilitat i simpatia.

A què estàs enganxada?
Als gats. Als animals en general. He de confessar que són el meu àlter ego…

Una paraula que t’agradi com sona.
Atzavara. Atzucac. Atzar.

Quantes vegades has pujat a Montserrat?
No recordo. Més de 20. Això sí, en cotxe o amb el funicular i el telefèric.

Què li demanaries a la Moreneta?
El que expressa l’arqueòleg Eudald Carbonell: “que la humanitat recuperem la nostra humanitat, que siguem humans, en el sentit ètic de la paraula”. Vivim en un temps en què el respecte per l’altre, el compromís per la societat, fins i tot, per nosaltres mateixos, són valors en desús. I, precisament, ara més que mai, el món necessita fermesa en aquests valors.